És diumenge. Són les 7 del matí. La finestra de l’hostal on dormo dóna quasi directament a l’altar de l’església d’Altagracia de Santo Domingo. La veu del capellà em desperta. És el sermó de la Missa de 7. Vaig arribar de Barcelona ahir el vespre. La veu que m’arriba és una veu estrident, que renya, que escridassa, que em treu del llit per tancar la finestra, inútilment, perquè la veu és potent i les distàncies curtes.
A la seva veu se n’interposa una altra. Més llunyana, més ferma. És la veu viva d’altres sermons, fets ara fa més de 500 anys per un indignat visionari: Antonio de Montesinos. És l’any 1511 i Antonio de Montesinos predica en aquesta mateixa ciutat on sóc ara, sota aquest mateix sol inclement: Ego vox clamantis in deserto. Montesinos parla dels deserts de les consciències dels conqueridors, dels nouvinguts, dels inclements. Montesinos parla de la injustícia de la conquesta, quan tot just està començant. Una ment clara i uns enemics ferotges, que venen de camps erms i de mons esperpèntics.
No hi ha tantes diferències amb el que està passant aquí i ara. I si n’hi ha no són profundes. A 500 anys vista els deserts de les consciències són vigents.
Avui 4 de setembre començo la ruta de treball per Dominicana. Dijous marxaré cap a Haití. Molta tristesa s’acumula entre els paral·lels 17 i 19. Però la gent és excepcional. No recordo qui ho va dir, però m’hi sumo: “solament el poble salva al poble”
Molta tristesa entre els paral·lels 17 i 19.... hi ha l´escriptura correcte dels diaris i l´escriptura de foc que ve de viure. Això és escriure. Em trec el capell. Tenia una amiga fotògrafa, rodamons i antropòloga. No sabia que també era escriptora. Un escrit preciós. No deixis de contar els viatges, aquí es poden dir coses que llavors en directe un mai diu, aquí un pot estampar qui és i què viu. Des d´un raconet de la Mediterrània esperam els propers per llegir-te.
ResponderEliminar